.

"Asseguda davant la finestra, l′oblit d′un passat et turmenta. un xiuxiueig acompanya els teus records i penses on estava el cel abans de conèixer-lo i de qui va traure eixos ulls que avui et donen la vida. Et turmentes, penses i rius. No et queden llàgrimes, totes amagades en un got de cristall. Una melodia et posa més trista i una pedreta topa amb el teu cristall. Un jove està mirant-te desafiant, tu estàs cansada del món, però et tira una altra pedreta. Mires els seus ulls. ¿qui era? Trau el cap per la finestra. Un altre adolescent que canta velles aventures, un joglar que encara no a mort. El mires fixament mentre la seua veu et porta al passat. El seu llaüt et fa riure a pesar de la ferida mal tancada i una llàgrima renaix i besa els teus llavis. El soroll del instrument estavellar-se contra el sol et sorpren. el jove estava envoltat d′unes ales negres i s’enlairava fins postrar-se al teu costat. Aparta el cabell que t′amagava i et besa suament. No et queda altre instant, un desig per abraçar-lo et fa pensar que cap ferida d′aquell ingrat et podrà aturar aquelles plomes, aquella abraça càlida i el somriure compliç d′aquell àngel, que et fan alçar-te, agafar-lo del peu i emportar-te’l al teu llit, cansada de la soledat, de no tindre a cap a qui estimar, cansada d′un guió que sols et vol matar; ara tu decideixes canviar el guió.

I les pessigolles del cabell de l′àngel et fan somriure, les seues ales et calfen del fred

i decideixes agafar corrector i el guió i a pinzellades decideixes riure; que cap altre amant et furte la llibertat del cor que tant has estimat.

I en un racó, apartat d′aquella romàntica escena on tot es converteix en èxtasis al trenc de l′alba, un vagabund escriu l′historia dels amants que desafien a l′ordre diví." 

Dunkelheit Werwolf