I si pense que no és suficient...

Perque tinc que crontradir el meu cor quan la raó no té suficients arguments per a fer-ho? Sols és la meua passió la que no em deixa veure quins són els perquès de la meua raó. I no és la primera vegada que he pensat: no es açò una exageració dels meus sentiments? No es pot pensar que falte a la veritat? 
Amb totes les injusticies que hi han al món, no puc dir que aquestos sentiments siguen comparables a l′angoixa que pot sentir una mare en perdre el seu fill, amb l′infelicitat que sent una dona en ser maltractada... i per això em senc extranya. Senc estrany que allò que senc, que he descrit com incomparable a altres sentiments molt més purs, em faça estar tan dolguda o tan feliç cada vegada. Pense que enganye, que no es cert el que senc i em trobe absurda. Potser quan em toque saber com de dura es la vida, conseguisca apreciar la magnitud dels sentiments; sols demane que no jutges, de moment.